Acompanyar el dibuix dels infants

Tant la formació, alguns autors com Arnold Stern i Betty Edwards, l’observació a les classes de dibuix (a gent de moltes mides), i l’experiència com a mare i professional, em porta a algunes conclusions sobre com hem de situar-nos per fer l’acompanyament en l’experiència del dibuix i la pintura:
-Intervenir molt poc en els seus dibuixos (només quan ens hi conviden) i mai amb dibuixos que aportin una càrrega simbòlica (si dibuixem, fem ratlles, rodones, punts i mai ocells, cases, cors, flors...).Ho fem per diverses raons:
1. Perquè la càrrega de significat del dibuix d’un adult pren tot el protagonisme i anul·la totes les experiències que l’infant ha dut a terme en el mateix paper.
2. Perquè aprenen a copiar els nostres símbols i van perdent l’instint de dibuixar les coses tal com les veuen. Per exemple, gairebé tots els nenes dibuixen cases de doble teulada on no hi han viscut mai, ocells com si fossin un signe de “vist” que no tenen cap sentit perquè no entenen què son (si no té ni bec , ni ulls, ni potes!) i arbres de cotó que no tenen fulles, ni branques , ni arrels... Són símbols que han après dels pares o educadors i que els estalvia rebuscar en com és l’objecte realment. I com que els pares els entenem, ja ens està bé (aquestes formes són més semblants a l’escriptura que al dibuix i com més tard entrin en el seu imaginari, millor).
3. Si el pare no entra en la proposta del nen amb el seu dibuix ben fet, el nen no compara ni jutja si el seu dibuix està ben o mal fet... -Procurem no preguntar mai què és. Perquè de vegades no és res, de vegades no és i ja serà i ja ens ho explicarà i a vegades només volia provar el “retu” nou... No esperem que tots els seus dibuixos “siguin”.

 -No els guardem, ni els pengem si no ens ho demanen per a treure la càrrega de dibuix definitiu a un exercici o a un joc (tot i que si m’enamoro els rescato i els guardo d’estranquis...). -Intentem evitar jutjar ni positivament ni negativament, i que visquin el dibuix com una experiència (tot i que cal reconèixer que el sovint se’m escapa un: “que bonic!”...).

-Treballem damunt de suports variats que ens trobem. Procurem fugir del DIN A4 blanc ordinari. Dibuixem en sobres de factures, en caixes de galetes obertes, en sobres de les bossetes de te (i vivim l’experiència del minidibuix...)

-Posem a l’abast material amb el qual puguin ser autònoms (que es destapin fàcilment i que no s’emboliquin gaire). Sempre el tenen a l’abast i no ens necessiten per posar-s’hi.

Això no treu, és clar, que un dia ens hi posem amb les pintures i fem un “quadre per penjar”...

Glòria Vives
Professora de pintura creativa, il·lustradora i autora dels llibres Mamà i 40Semanas.