Recupero l'article sobre construir un taller a casa que va ser publicat a la revista Viure en Família:
Més enllà dels plastidecors i dels fullsDIN A4, se’ns obre un món d’experiències de plàstica amb infants que podem dur a terme a casa nostra.
Us proposem la construcció d’un taller preparat per acollir els processos artístics dels infants que, en matèria de plàstica són molt rics, més enllà dels complexos que molts de nosaltres arrosseguem després d’una «classe de plàstica» poc estimulant, per dir-ho suaument, que vam viure molts de nosaltres, quan no directament castrant, estricta i estereotipada. Parlarem d’«on», «què» i «com». El «quan» i l’«amb qui» el deixem a les vostres mans.
UN ESPAI ENDREÇAT
Per dissenyar el nostre taller el primer que cal tenir clar és que l’ordre és importantíssim. Els infants senten molt més desig d’ utilitzar i transformar aquells materials que estan endreçats, esperant-los en el lloc, seductors i provocatius. En un procés creatiu partim d’espai harmònic i ordenat, passem pel caos de la creació i acabem endreçant de nou. Endreçar allò que hem utilitzat és un bon exercici de tancament en si mateix. És important que l’infant es responsabilitzi del seu desordre en la mesura que en sigui capaç. Recomano tenir un lloc determinat per a cada cosa, fer l’esforç de planificar l’espai sense deixar gaire marge a la improvisació del moment d’ordenar. Els colors dins les caixes ordenats per gamma o les ceres en potets perquè no s’embrutin (jo separo els freds dels calents). Les tisores, a l’estoig o penjades. Els papers, paperots i paperets, desats en un espai on no s’arruguin. Les caixes on trobem el material tirat i amuntegat de qualsevol manera no funcionen. Comprovat!
També cal valorar quins són els materials que podem deixar al seu abast i quins no, procurant no pecar d’innocents, ni de prudents, garantint que puguin ser que ens necessitin per agafar aquells materials més compromesos, ja sigui perquè embruten molt o perquè podrien fer-s’hi mal.
A l’hora de pensar l’estructura de l’espai cal pensar en les diferents funcions que ha de sostenir. Una taula baixa on fer creacions pictòriques horitzontals, manualitats, experiments, escultures… Una paret on poder pintar experimentant amb la gravetat i la distància que ens permet el fet d’estar dret i un terra per a projectes enormes on generalment el cos i la mirada s’involucren d’una manera diferent.
ELS MATERIALS
Reciclar molt! Tenir caixes i caixetes on acumular pots de vidre, ampolletes de plàstic, pots de iogurt, malles de
taronges, pals de fusta, oueres, rotlles de paper higiènic i de cuina, envasos curiosos, culs d’ampolla. No cal dir que convé desar tot el material net i manipulat, donant-li més valor, que convidi a ser tocat i manipulat (l’olor de
la llet podrida de mesos dins un bric us pot arruïnar una sessió creativa!).
La pintura
Per experimentar amb la pintura podem posar a l’abast una caixa d’aquarel·les amb tota la gamma
de colors, un pot amb aigua i pinzells. Aquests tipus de pintura ofereixen un bon resultat (si són més o menys de qualitat), no taquen i són fàcils de controlar. Per a moments més especials podem utilitzar les pintures acríliques, en aquest cas necessitarem més energia per entregar-nos a la intensitat de la pintura i per contenir els límits necessaris per protegir el sofà. És recomanable utilitzar la pintura acrílica amb paleta, de base neutra (un plat blanc seria perfecte), i deixar-los experimentar i que vagin trobant els colors al seu ritme. És preferible posar dues-centes vegades una mica de pintura al plat i anar-lo netejant cada vegada que els colors esdevinguin «com de gos com fuig», que no posar molta pintura d’entrada i haver-la de llençar. Passada l’eufòria de les primeres vegades, es pot convidar l’infant a netejar el pinzell a l’aigua cada cop que canviï de color i, a poc a poc, aprendre a no barrejar tots els colors de cop (un joc molt divertit és trobar colors diferents partint dels tres primaris i un cop el tenim el registrem en un paper, apuntem qui en són els «pares», li inventem un nom…).
També us convidem a utilitzar altres materials amb els quals us topeu per casualitat, encara que sentiu que no domineu la tècnica... sense por: ceres o llapis aquarel·lables, pintures en barra (compte a l’estiu, que es fonen molt ràpid), retoladors, tinta xinesa (els encanta però taca moltíssim), aquarel·la líquida ( la teoria del color amb aquesta pintura és màgica!), nogalina (a la drogueria) i tintes variades que ens podem inventar fent un cop d’ull al rebost a partir de pots de colorant alimentari, tinta de calamar, cúrcuma, cafè, te, l’aigua de bullir remolatxa, sal, lleixiu, cera d’espelma, paper secant... i els experiments que us passin pel cap.
El volum
Podem treballar el volum modelant, afegint o esculpint. Cada acció requereix un enginy concret per resoldre els problemes estructurals amb els quals es vagin trobant.
Podem modelar amb fang, plastilina casolana, pasta de sal, pasta de paper, pasta de fusta i diferents experiments de masses que podeu trobar fàcilment a la xarxa. El fang els atrau especialment per les seves característiques: és molt suau, llisca amb l’aigua, és natural, tou, flexible, es pot pintar... Cal tenir en compte que, si no es cou, un cop sec acaba sent un material feble i si el que volem és crear objectes que tinguin un ús posterior (titelles, casetes, paisatge) haurem d’assumir-ne i sostenir-ne la complexió efímera. També va bé saber que un cop sec es pot tornar a recuperar mullant-lo amb aigua i es pot guardar dins caixa de plàstic amb tapa, embolicant la part que quedi a l’aire amb un drap humit i una bossa de plàstic.
Per treballar el buidatge podem partir d’un bloc de fang i anar traient amb eines de buit, fil de niló, culleres... També podem oferir-los una pastilla de sabó gran i que amb un ganivet poc agressiu vagin traient i donant forma a la figura. La cera d’abella també és un material adequat per esculpir però és molt més car (tot i que un cop feta l’escultura es pot recuperar).
Per treballar el volum afegint es pot proposar fer-ho amb cola de barra i plecs de paper (arriben a resultats sorprenents) o encaixant materials diversos, reciclats... Va molt bé disposar d’ una pistola de cola calenta per enganxar les estructures impossibles (ho enganxa tot amb tot al moment però no és molt durador).
ACOMPANYAR
Tenir el material escollit en un espai adequat ja fixa una bona base per acompanyar el procés artístic. Si el material o l’edat de l’infant ho requereix, cal estar present, observant i intervenint el mínim. Ens podem situar a prop per ajudar a apagar els focs que hi puguin sorgir (gotes de pintures no desitjades, aigües que es vessen, cintes adhesives que no enganxen...) i per anticipar-nos, tot convidant-los a explorar, deixant un material a prop, fent una proposta concreta, explicant un detall tècnic...
No corregir-los és difícil, però no impossible. La nostra experiència acumulada amb els materials que els oferim ens permet discernir ràpidament quin material o tècnica són els adequats per aconseguir un resultat concret i costa no ajudar-los a resoldre els problemes amb els quals es van trobant i deixar-los descobrir «tot fent». Encara que sabem que amb una grapa s’enganxaria millor o quedaria més bonic, l’èxit rau en el fet que ells trobin una solució pròpia. La que els va a la mida, la que saben i poden fer (potser no tenen força per fer anar a la grapadora…). El seu propi camí és segur que no el sabem fer millor nosaltres.
Tot i això, sí que arriba un moment que l’explicació d’una tècnica concreta els pot donar ales. A mesura que
creixen els interessa més i més arribar a resultats concrets i una ajuda tècnica els pot obrir possibilitats. També cal ser conscients que hi ha mètodes que no s’aprenen sols i que els podem mostrar com s’utilitzen: o bé fent una proposta («si vols, es pot fer així») o bé simplement utilitzant la tècnica treballant al seu costat mentre ells també treballen. De fet és com tradicionalment ens hem transmès sempre la cultura, amb la figura del mestre i l’aprenent. És important no jutjar el procés ni el resultat.
Acompanyar el camí tot celebrant-lo i descobrint-lo en el mateix moment que l’infant. El resultat final no té més importància que la que el nen li vulgui donar. No cal tenir una vitrina exposant objectes i convertint en obra d’art una cosa que no ho és… I ens sorprendrà observar els camins que s’obren quan els deixem descobrir els materials des de la seva mirada. En definitiva, ens podem fer a mida el taller a casa nostra, potenciant aquells terrenys en els quals ens sentim còmodes i obrint la mirada, sense la por de no saber, i creant un espai que ens aculli, pares i fills, i ens convidi a recórrer el camí plegats.
